Objectiu: Machu Picchu

La visita cúspide d'aquesta travessa comença. El recorregut que ens portarà al Machupicchu es diu Inca jungle i durarà 4 dies. Com a bon tour organitzat el equip és novament multicultural: argentins, francesos, canadenc, peruà i catalans. Arranquem!!!

Primer dia

Ens porten al cim d'una muntanya (4300m) des d'on començarem el descens en bicicleta fins a a Santa Maria(2000m). Entre obres a les carreteres i que una companya argentina es va fotre una nata de cuidado amb la bici, el descens es va veure reduit a 2h30. Bueno prou bé. La noia una mica magullada per res greu. El dia acaba en un hostel de gasolinera, amb uns mosquits ben acollidors. Ja som a la jungla.

Una casa nostra 

Homus Ponchus

Grup del Inca jungle

El grup Mango està compost per:

-  Ider, guia espiritual.
- 4 noies argentines (realitzant el comú viatge d'argentins estudiants)
- 2 nois francesos. Estant realitzant la volta al mon (1 any). Durant els dos primers mesos ja han patit un accident de bus amb (fractura de clavicula) i un naufragi al amazones. Gent amb sort.
- Un noi argentí, apodat Aboooogadooo (Cabo del miedo)
- Un noi canadenc, treballa escalant arbres. Un forçut sempre està bé en el grup.

Grup del Inca Jungle

Cuzco

Com bé sabeu el nostre transport predilecte és el bus i també coneixeu la nostra problemàtica amb el tamany dels seients. Doncs en el trajecte que ens va portar de Arequipa a Cuzco i varem posar solució. Com? doncs molt fàcil arribar completament destrossats després de varies caminates seguides i dormir una mitjana de 5 hores durant varis dies (la nit també s'ha d'aprofitar...). Roncada absoluta.


Doncs bé arribem a Cuzco el divendres 14 a les 7h del matí. Coneixem una catalana estudiant a Santiago, esmorzem plegats i ens dirigim a un hostel recomenat per uns amics argentins. Resulta ser el pitjor antro en el que hem estat... ja explicarem.

Plaza de Armas de Cuzco

Cervesa Cuzqueña. Molt bona

Arequipa i Cañón de Colca

Des de Copacabana hem agafat un bitllet direcció a Arequipa, primer tram fins a Puno en un autobús amb uns 30 argentins, algún brasiler i nosaltres; segón tram fins a Arequipa amb tot de gent local. Arribem a Arequipa cap al tard, i ens allotgem en un hostel amb uns patis molt macos, però amb una habitació prou sorollosa que ens lleva aviat.

Canvi de tot

L'endemà, sense tenir gaire temps per passejar per la ciutat entre conseguir uns bitllets per anar a Chivay, pensant fer el trajecte del Cañón de Colca al nostre aire, però ens adonem que si anem amb un tour ens surt més barat i ens apuntem. A la tarda marxem cap a Chivay, a unes 4 hores d'Arequipa, en el camí en bus pugem fins als 4.600 m, neu i un fred que pela, i vaixem fins arribar al nostre destí (3.633 m.s.n.m.). Tan bon punt arribem marxem cap a unes aigües termals a relaxar-nos de tan trajecte, l'encertem perquè fa fresqueta i el contrast es perfecte, aquest és el cos que se'ns queda:

After Termes esperant transport

La isla del Sol

Arribem a Copacabana, Lucho, Luiggi i Emilio el dia 7 a la nit, així que poc a fer, hostel de inferno, que per una nit ja està bé i anem a sopar una trucha made in el lago titicaca amb una mica de música en viu. Al dia següent, el que ens pensàvem que era una ciutat amb calor, platges, mulates i palmeres, res de res, quina fustració, una ciutat no gaire maca que els turistes ferm servir per endinsar-nos a les profunditats del llac Titicaca.

Els nens a la barcassa

Fem una cua horrorosa per poder embarcar-nos en una "barcassa" que ens porta a la Isla del Sol. Un cop desenbarquem a la part sud de l'Illa, una forta pujada a través del que anomenen l'escalera de l'Inca, que la podría haver fet qualsevol Inca o no Inca. Bé, ens allotgem en un hostel amb unes vistes inmillorables del llac i els seus voltants i decidim caminar fins a la part Nord de l'illa vorejant la costa, durant unes 4 hores. En aquest tram ens trobem gent treballant uns bellíssims camps de conreu que es disposen en forma de terrasses, que feien ganes d'apuntar-s'hi, gent pasturant amb les seves ovelles, alpaques i porcs. Cal tenir en compte que en aquesta illa no existeix el transit rodat i tot el transport de mercaderies es realitza amb tracció animal, bàsicament rucs i alguna llama. I totes les tasques agrícoles es realitzen manualment, res de tractors, és impressionant, que dur que és això i que bònic que tenen les terrasses.

La Paz

Des de Sucre varem agafar un autobus cama nocturn fins a La Paz. El tamany stantard dels bolivians no és com el nostre per lo que el viatge va ser una mica incómode especialment per a mi (Lucho). Total 7 del matí estem en aquesta bulliciosa capital. Ens allotgem en un hostel que ens recomanen però resulta ser un "made for gringos" i acabem amb una pulsereta a la mà. Totalment identificats.

Sortim a fer una volta i ens apropem al mirador. La veritat és que la ciutat no té gaire encant però podem gaudir d'unes vistes panoràmiques on es veu com la ciutat s'enfila per la muntanya fins a trobar-se amb la ciutat de El Alto. Aquesta última és bàsicament obrera, feudo del Evo, i encara que és la ciutat més alta del món (4100m) curiosament aquesta distinció se li otorga a Potosí.

Vista panoràmica de La Paz

Emilio

L'emilio ens ha acompanyat en el nostre viatge durant uns quants dies. El vam conèixer a Potosí, i vam anar junts fins a Sucre. Després ens vam retrobar a La Paz, la seva ciutat preferida, i vam descobrir junts la Isla del Sol, al llac Titicaca. La veritat es que ha estat un gran company de viatge amb qui hem compartit hores de tertúlia i amb qui esperem seguir compartint moltes més.

Sucre

Arribem a Sucre amb una tartana de campionat havent-se fet fosc, aquesta vegada anem acompanyats amb en Hans i l'Emilio. El primer que fem com sempre trobar un hostal, i el que trobem té un patí comú molt maco però uns llits no gaire comfortables. Sortim a sopar i ens adonem que és una ciutat força tranquila, i força maca.

Al dia següent sortim a voltar per la ciutat i ens adonem perquè se li diu la Ciutat Blanca, els seus edificis colonials i esglèsies de l'època són tots d'aquest color. També se la coneix per la ciutat de plata ja que era punt d'enmagatzematge del mineral que és poratava des de Potosí. Sucre és la capital judicial de Bolívia, i de fet existeix certa disputa amb la Paz per aquest motiu, és aquí on es va firmar la carta d'independència del país al 1.825 (fa quatre dies) que va canviar el seu nom, d'Alto Perú pel de l'actual Bolívia. Pel que vam veure sembla una ciutat força organitzada si tenim en compte el que hem vist a tot el País.

Vista de Sucre

Passegem pel mercat de Sucre, un espectacle de colors i on fan uns "jugos" de campionat, provem el de mango i el de plàtan.

Dóna preparant-nos "jugos"

Hans Re

Amb el Hans varem compartir el tour pel Salar d'Uyuni. Té 19 anys i abans de començar la universitat és tradició en la seva familia de viatjar durant uns mesos pel món. Ell va escollir recorrer durant 6 mesos sudamericà. Des del salar d'Uyuni varem compartir plegats el cap d'any, Potosí i Sucre on el vem deixar en mans d'unes  alemanyes. Li varem fer de papos durant uns dies. El tema del gasolinazo a Bolivia el va acollonir, bueno a nosaltres algo també ;)

Les mines del Cerro Rico de Potosí

Després d'Uyuni ens dirigim cap a Potosí. Aquells més ultres del blog ja sabeu que al mes d'octubre ja parlavem de les mines de Potosí. Doncs bé, finalment aquests somni s'ha realitzat.

Com a bons backpackers tan bon punt arribem a la ciutat de Potosí ens dirigim a la cerca d'un hostal. L'objectiu es diu Koala i malgrat la pluja aconseguim trobar-lo. Aquest hostal molt ben equipat forma part d'aquestes empreses que t'ofereixen serveis integrals. Em refereixo a que també fan de touroperadors. Això és cómode però perds realitat. Després de diferents comentaris de companys i de visitar diferents empreses ens decantem per Greengo Tours (http://www.greengotours.com.bo/) per realitzar la visita a les mines. Aquesta empresa gestionada per en Julio destaca per praticar un turisme respectuós, ètic i responsable. A part de donar una part dels ingressos  a les cooperatives de miners, destaca per la seva lluita en erradicar les explosions de dinamita per a turistes. Després de parlar amb ell, ens queda clarissim que és la millor opció per visitar les mines de plata de Potosí i així va resulta.

La visita a la mina Negra la varem realitzar nom'es nosaltres dos amb ell com a guia. Mentres estavem al mercat comprant fulles de coca i sucs pels miners veiem com grups de gent de 15 o 20 van plegats a les mines. Ens donem compte que som uns afortunats per anar-hi sols.

Equipats per entrar a la mina

Salar de Uyuni

Primer dia
Sortim de San Pedro d'Atacama a les 9.00 a.m. amb un minibus i ens dirigim a la frontera amb Bolivia on ens recollirá un Jeep en el que viatjarem 6 persones (Hans, Anita, Isa, Shiba, en lucho i en luiggi) i el nostre guia, conductor, cuiner i el que fes falta (en Primo).

Trenquem fronteres

Durant aquest dia visitem unes termes, els Geysers del sol de la mañana, la laguna verde i la laguna colorada. Dormim en un refugi situat a 4.200 ms.n.m., costa respirar i qualsevol petit esforc et deixa KO, sort que hem après a mastegar coca i aixo ens ajuda a guantar les condicions de l'alcada, en un moment et pilla el soroche (mal d'alçada). Per evitar-lo només cal unes quantes fulles (unes 15), les fiquem a un costat de la boca, les macerem amb la saliva i hi afegin una mica de "lejía" (cendra de quinoa) que actua com a catalitzador.

Això són vacances (Llussos a les termes)

Tour Salar d'Uyuni

Aquí tenim al Grupillo del Salar d'Uyuni, amb qui vam compartir tan bones estones. Cal recordar que en shiva és qui la liava més, ja per començar es va creuar la frontera sense un Boliviano a la butxaca, gairebé que es queda a Xil·le. En Hans, va passar a ser el nostre fill adoptiu durant uns dies ja que inicialment tenia una mica de por d'estar a Bolivia en plenes protestes. I les suïses que van marxar cames ajudeu-me per por de no poder travessar el país pel tema del gasolinazo. Ah! i no m'oblidi del nostre guia, molt bó i molt bon cuiner, amb la por que ens feia quan ens van dir que tots els guies que feien aquest tour anàven borratxos, ell només es va veure un parell de birres, i com a premi li vam regalar una ampolla de vi a la fi del viatge.